No sé massa bé per què, però vas despenjar el telèfon. I jo, que sabia que eixe dia arribaria, no vaig estar preparada per a dir-te tot el que portava mesos pensant.
"...no te puedo cuidar...tampoco echarte de menos..."
No et trobe a faltar. I això, que pot ser bo o dolent en funció de com s'interprete, no és més que la conseqüència de no estar mai al mateix punt. Ens hem trobat a faltar en moments diferents. O això vull pensar.
I així t'escric des del llit, mentre ell, que va triar quedar-se a dormir, es dedica a contar les pigues de la meua esquena al temps em parla de tots els llocs on voldria viatjar.
Pigues a mitja nit i viatges en trens de vapor i globus que ens portaran allà on les nostres ànimes se senten lliures de rutina. Així de fàcil era.
I després de dos minuts en silenci, a través d'un telèfon que pensava que mai sonaria, finalment he dit el que resumeix la nostra història:
Per estar... Només cal voler.
"...te culparé por huir. Diré que fuiste cobarde..."