Per estar...

25 de juliol de 2016

No sé massa bé per què, però vas despenjar el telèfon. I jo, que sabia que eixe dia arribaria, no vaig estar preparada per a dir-te tot el que portava mesos pensant.

"...no te puedo cuidar...tampoco echarte de menos..."

No et trobe a faltar. I això, que pot ser bo o dolent en funció de com s'interprete, no és més que la conseqüència de no estar mai al mateix punt. Ens hem trobat a faltar en moments diferents. O això vull pensar.

I així t'escric des del llit, mentre ell, que va triar quedar-se a dormir, es dedica a contar les pigues de la meua esquena al temps em parla de tots els llocs on voldria viatjar. 

Pigues a mitja nit i viatges en trens de vapor i globus que ens portaran allà on les nostres ànimes se senten lliures de rutina. Així de fàcil era. 

I després de dos minuts en silenci, a través d'un telèfon que pensava que mai sonaria, finalment he dit el que resumeix la nostra història: 

Per estar... Només cal voler. 

"...te culparé por huir. Diré que fuiste cobarde..."

Bigues...

17 de juliol de 2016

És molt difícil estar al lloc oportú i en el moment oportú. Tot i això hi ha qui aconsegueix trobar l'agulla en el pallar i puntxar-se allà on ja tenia una ferida.

Jo fa deu anys que tinc la sensació d'estar fora de lloc. De què encara falta alguna cosa per vindre. De què no està tot fet i venut. Així escric després de tres mesos d'absència, intentant escriure ací el que no sé dir. Provant de deixar eixir pels dits el que no pot eixir per la boca.

Bé em conec com per saber què de vegades la fam es mata amb menys del que el cos necessita. I anem a comprar amb ànsia galetes, xocolata, napolitanes salades, i dolces... Quan, amb el piquet del pà ens sobra per matar la fam que (creiem) que tenim.

Ara no sé si tinc fam, ànsia o avorriment. I només puc mirar el sostre, contar les deu bigues del sostre per enèssima vegada i pensar que dóna igual les voltes que faça: sempre acabe contant les bigues.

Així que no sé on estarà ma casa, ni com de bonica serà. Però en alguna habitació tindrà deu bigues, que contaré amb paciència una vegada darrere altra quan l'existència em semble tan absurda com per fer res més. 

Massa tard...

13 de juliol de 2016

"...Ya llovió...desde aquel chaparrón hasta hoy..."

A dies t'imagine despenjant el telèfon, dubtant si al marcar estaré a l'altre costat. És massa tard, pensaràs. Sovint trepitge els teus carrers, però no alce la vista com feia abans. M'imagine que no estaràs darrere, assegut a l'escriptori, llegint documents de la feina com un boig.  I si ho estàs, al meu cap roman la idea de que t'hauràs mudat. 

És difícil establir la línia que separa el mirar per un mateix i l'egoïsme. I tu, que no has volgut mai compartir la vida amb ningú, sempre has proclamat en veu ben alta que per davant de ningú estaves tu. 

Com a intel·ligent no et guanya ningú, no cal que siga jo qui et diga que mirar a altre costat és l'expressió màxima de l'egoïsme. 

Sí, serà massa tard, diré jo. 

"...Y sonó...entre tu y yo el silbato del tren..."