Un
dia, d'ací molts anys segurament, ens creuarem al carrer. No sé en quin
carrer ni en quina ciutat, però caminarem per la mateixa vorera i ens
veurem vindre de cara. Segurament pels anys que hauran passat i a causa
de la sorpresa de veure'ns tan iguals i diferents alhora, obrirem els
ulls amb sorpresa i farem una salutació incòmoda. De les que et prepares
durant anys i quan arriba oblides.
No
sé, sincerament, si m'alegraré del nostre encontre. Tampoc si
m'enfadaré o si em posarà trista. El més normal serà que l'oblide al
creuar la següent cantonada. Però, al mateix temps que oblide la nostra supèrflua salutació, el meu intèrpret farà eixir un fax urgent. Fax que arribarà al teu cervell com una xicoteta punxada que farà se't posen els pèls de punta. Tal volta una xicoteta brisa gelada recorrerà el teu cos i, mentre jo faig un somriure amb la boca mig torta cap a la dreta, al teu cap arribe la idea de que no tot era blanc o negre.
De que no es tractava de ser o no ser.
Es tractava d'estar.
Present.
No absent.
De que no es tractava de ser o no ser.
Es tractava d'estar.
Present.
No absent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario