Amistats hipotecades...

24 de setembre de 2017


Fa temps que tinc les amistats escampades perquè més temps fa encara que vaig deixar de creure en l'amistat com a propietat privada o hipotecada. Em referisc a eixes amistats que es juren eternes passe el que passe, i queden per sopar cada dissabte i cafè cada diumenge, però es pelen vives al girar la cantonada. 

Puc ser una persona complicada en molts sentits, però molt simple quan a l'amistat. Si m'estimes, estima'm i deixa que t'estime. Digues-me la veritat a la cara, deixa que jo te la diga, defensa'm quan calga, truca'm si ho necessites. Farem de la nit el dia, riurem, plorarem, lluitarem i serem còmplices en totes les batalles que ens trobem pel camí. 

Possiblement per eixa simplesa en l'amistat, és possible que de vegades la sinceritat que sovint deixe eixir caiga com un poal d'aigua freda a qui viu l'amistat de forma hipotecària. I es sorprenen quan no faig bona cara quan no m'ix fer bona cara, possiblement perquè no som amics i no forçaré dos frases típiques per intuir que m'alegre de vore't i que tant de bo ens férem un cafè algun dia. 

Per això em sorprèn veure des de fora eixes amistats hipotecades. Amistats que fan plans, beuen cervessa al voltant d'una taula i esperen que una d'elles vaja a pixar per parlar de com d'idiota és el seu nòvio i com de mal les senta que parle tant d'ell. Amistats sense sentit, d'aquelles que no es diuen les veritats a la cara, perquè fa molt temps que van decidir que serien amigues o amics fins l'eternitat. 

Sense saber que res és etern i que les amistats sinceres no són aquelles que es veuen cada diumenge per contar-se la vida i criticar-se després. 

Les amistats sinceres són aquelles què poden estar un any sense veure's i al trobar-se ser capaç de reprendre la conversa allà on la van deixar l'any anterior. 

Sense crítiques, sense censura.


"A los peces de ciudad... que perdieron las agallas...en un banco de morralla...en una playa sin mar"

No hay comentarios: