Astronauta...

21 de desembre de 2017

Poques coses em fan bullir la sang tant com la subestimació per part de qui creu que tot ho té fet. De  qui té una feina, una familia, una parella, una casa, un càrrec, etc,. i subestimen la vida de la resta per no tenir una feina, una familia, una parella, una casa, un càrrec o el que siga que consideren que és important per tenir una vida plena. Tots som necessaris i valuosos en el món.

Em van dir una vegada que pensar que les coses anirien malament faria que, evidentment, anaren malament. No vaig ser ràpida per contestar que ser optimista les vint-i-quatre hores del dia era enganyar-se a un mateix. Imagine que tot és qüestió d'equilibri. 

La meua àvia sovint em deia que allò de "no hay mal ni bien que cien años dure". I em resulta curiós com se'n recordem d'aquesta frase feta quan les coses van malament, però no quan van bé. Convé no perdre de vista que tot és circular. Confiar que sempre anirà tot bé és, des del meu punt de vista, ser una persona ignorant.

Per això hui et conteste, i em permet recordar-te que, aquell dia, en aquella xicoteta habitació, em vas deixar sense defenses. Et vas permetre donar-me una lliçó de vida que no et vaig demanar i sobre tot, sense ser una veritat universal i absoluta. Les coses no són bones o dolentes sempre, els càrrecs no són de per vida, les families i parelles, massa sovint, tampoc. 

Em costarà mitja vida, potser tota la que em queda, però arribaré. I contant els dies estic ja per veure arribar el moment en què em veges entrar per la porta, desitjar-te un bon dia i escoltar el soroll del teu cul apretant-se.

Vaig tenir la sort de tenir una àvia que tota la seua vida em va repetir allò de "pot més qui vol que qui pot". Així que no subestimes la força de voluntat de ningú. 

Perquè amb força de voluntat s'arriba a la lluna. 

I jo seré astronauta.


"Va com vull, com volem"

No hay comentarios: