Fora...

23 d'abril de 2018

Enguany tinc la sort de treballar amb alumnes de diverses edats i això sempre aporta un ventall de situacions curioses. Des dels més menuts (mocs penjant inclosos) als més majors (acné inclòs). 

En concret, tinc una alumna de quinze anys amb la qual no puc deixar de sentir-me identificada. Sovint els adolescents busquen en els adults algú que prenga decisions per ells. Són conscients de que entren en un món en què ja no se'ls dona tot fet. Això no els sembla malament a l'hora de triar quins pantalons preferiran comprar, però sí quan es tracta de prendre decisions més trascendentals com ara deixar de banda determinades amistats perquè saben que no són massa sanes. Deixar-les i anar per lliure, amb el risc de no trobar-ne de noves? O suportar determinades actituds a canvi de tenir un grup social al qual perteneixes? Dilema social. A unes edats en què és molt difícil veure més enllà del que són els dilemes i drames d'institut.

Així, et veus immersa en converses sobre les amistats, les decicions i la vida en general. I jo no puc dir-li més que les amistats van i vénen i, sobre tot, que les amistats no tenen amo, esperant que entenga que la dignitat i els principis són més grans que les quatre "amigues" que et diuen a qui has d'odiar, a qui has d'estimar i quines amistats pots o no tenir, en funció del seu criteri. 

Imagine que de tot hi ha dos versions. Jo no puc parlar més que de la meua, sempre íntima i personal. I el que jo recorde de tenir quinze anys és haver de decidir estar soles en lloc de seguir determinades normes socials no escrites, però establertes, que suposaven de vegades deixar de ser tu mateixa.

De vegades em sorprenc de la persona que vaig ser als 15 anys, decidint que la meua dignitat estava per damunt, sabent les dificultats socials que això suposava. Ara, amb 33 anys, em veig observant "quadrilles d'amigues" de la meua edat (o més majors) on es critiquen les unes a les altres per darrere,  o també on una persona decideix a qui cal odiar i a qui no hem de saludar, i totes odien i deixen de saludar a l'uníson.

De manera que, quan veig tot això, em recorde a mi mateixa que: si vaig decidir no passar per això als 15 anys, no vaig a passar-ho ara.

Perquè qui no haja vingut a la meua vida per sumar...

Fora.

No hay comentarios: