Però gràcies...

18 de maig de 2018

De vegades ens costa demanar disculpes, a mi la primera, ho he de reconèixer. Sempre dic que és preferible disculpar-se tard que no disculpar-se. Millor parlar que callar. Això sempre. 

Mire enrere i sí, hi ha moltes coses que ara mateix faria diferent. Aquell comentari que vaig fer, ara no el faria. Aquella situació en què em vaig ficar, tal volta no em ficaria. Aquell missatge que vaig enviar, segurament ara no l'enviaria.

Però bé, el que està fet, fet està. Llavors només ens queda l'opció d'acceptar que les coses no es poden canviar i que encara queden opcions obertes per subsanar els nostres errors:

En primer lloc està l'opció de deixar passar el temps i que tot s'oblide. No sóc d'eixes persones. Simplement no puc deixar passar el temps quan sé que hi ha coses per parlar. 

La segona opció és demanar disculpes, evidentment. Hui, demà, d'ací dos mesos... Torne a repetir que és millor tard que mai. I demanar disculpes suposa adonar-se que alguna cosa hem fet malament. No tot el món ens adonem d'això en dos dies.

Ara bé, les disculpes que demanem quan ens hem equivocat sempre van acompanyades d'unes expectatives. I eixes expectatives sempre van lligades al fet d'esperar que l'altra persona accepte les nostres disculpes. Però, pot passar que això no succeïsca. 

Llavors està qui demana disculpes una vegada. Bé. Després ve qui demana disculpes dos vegades. Acceptable. Qui demana disculpes tres vegades ja és possible que estiga sobrepassant els límits de la pèrdua de la dignitat. De quatre en avant ja suposa alimentar l'ego de qui no vol disculpes, simplement vol que estigues als seus peus. 

Arribats a este punt només diré que: 

Disculpes? Sí.

Perdre la dignitat? No.

Però gràcies.

1 comentario:

Pons dijo...

disculpes acceptades