Ahí estic...

27 de novembre de 2018

"Cada vez que me miro al espejo me veo distinto"

El temps és important. Però no el temps que tenim, el temps que se'n va. I tal volta perquè és massa el temps que perdem, que de tant en tant ens toca parar. Perquè la majoria de vegades no arriba abans qui més corre, sino qui més clar té on vol arribar. 

Per això és que creiem que la vida ens gasta males passades quan, en realitat, només ens ajuda a anar pel camí que hem d'anar. Sempre he dit que són les casualitats les que mouen el món però, des de fa uns dies, comence a pensar que tal volta no és l'atzar sino la naturalesa, que és molt sàvia. 

A mí cada vegada que em toca frenar o parar em passa que, durant un temps estic en blanc. Em costa reaccionar. Em quede quieta i veig passar la resta per les seues vides. Em pregunte en quin punt es troben. Si són feliços. Si creuen que els falta alguna cosa o si pel contrari creuen els sobra.  

Així, em mire a l'espill i em pregunte on vull anar, què és important i què no. En què estic perdent el temps i en què l'he de gastar realment. Acoste la meua cara al mirall, deixe anar l'alè i l'entele. 

I allà, despullada i amb el mirall entelat, em veig. Borrosa. A mitges. Amb dubtes.

Ahí estic.

"Cada vez que me miro al espejo me veo distinto"


No hay comentarios: