És això l'instint maternal..?

27 d'abril de 2019

Si vos dic la veritat, no sent cap enveja de les dones que ixen a les revistes i llibres de maternitat mostrant una felicitat permanent i parlant d'un instint maternal que ja van sentir molt abans de quedar-se embarassades. En el meu cas no ha sigut ni una cosa ni l'altra. 

Cert és que tenir nàusies i marejos que acaben en una baixa laboral no ajuda. Perquè això significa no trobar-se bé i tenir més temps per pensar. Si això li sumes certa (molta) tendència a la negativitat...Vos ho podeu imaginar. Negre botifarra (blanco y en botella). Hauríem de parlar clar, perquè els somriures i la felicitat mai no són permanents. La tristesa tampoc. Ni durant els nou mesos que dura un embaràs.

A mi m'agradaria participar en una d'aquestes revistes maternals i parlar dels dubtes i de la por. M'agradaria que em preguntaren i em donaren llicència per expressar tot el que sent, sense ser censurada després si les meues paraules són políticament incorrectes. Imagine que em dirien "mala mare" ja abans de parir.

Des de fa unes setmanes (i encara amb malestars típics) la meua panxa comença ha començat a unflar-se, les ecogafies van deixant veure ja una silueta prou clara i ja sabem el sexe del nostre bebé. I no és fins eixe moment en què jo he sentit que em despertava. Abans d'eixe moment el que jo he sentit no són unes ganes irremeiables de cuidar una criatura. El que he sentit és por. I res més. Por de no saber, de no ser capaç, de que es morga de sobte una nit mentre jo dorm.
Posar-li sexe al bebé ha suposat imagnar-li una cara i anar pensant en noms. Per a mi, aquest ha sigut el moment en què el meu cervell ha fet clic, i no abans. 
Per això dic que em sorprenen eixes mares felices de revistes que parlen d'un instint maternal innat. El meu, què voleu que vos diga, va creixent a mesura que em creix la panxa i tinc més informació sobre allò que porte dins.

Així m'he anat sorprenent, aquests últims dies, tocant-me la panxa de forma més o menys inconscient, despertant-me a les quatre de la matinada un poc agobiada per tot el que hi ha per fer i tot el que necessite saber i no sé, preguntant-me quan començaré a notar moviments dins meu i si seré capaç de criar una altra persona, tenint en compte que de vegades m'oblide de mi mateixa. 

És això l'instint maternal? Em pregunte de vegades.


23 d'abril...

23 d'abril de 2019

"Se peinaba a lo garçon..."

Caminàvem sense pressa, farà uns dihuit anys, per una avinguda que ens venia gran, perquè als setze anys tot ens ve gran. I ens pensàvem que ens menjaríem el món, que res no canviaria, que mai ens llevariem l'uniforme de músic, que faríem bromes eternament mentre de fons sonava "Fiesta en Benidorm", que ens riuríem sempre de totes aquelles que, cada 23 d'abril, estrenaven vestit, mentre a nosaltres no ens feia cap mania embrutar-se l'uniforme asseguts al piso esperant que ens toqués ja formar i eixir a tocar. Ja el llavaríem el 2 de maig.

"...y desafiando el oleaje sin timón ni timonel..."
 
Uns pocs mesos després ens partiríem en dos, ens deixaríem de conèixer, i passaríem a caminar per una avinguda que ja no ens coneixia, de la mà d'altres persones. Compartiríem notes musicals sense compartir res més. Però la part bona de tot és que aleshores vam començar a entendre que tot allò que vam compartir només era el principi.

Així, em vaig seguir posant l'uniforme de músic durant deu o dotze anys més i vaig trobar amistats amb qui continuar rient tots i cadascún dels 23 d'abril que van venir després. Vaig beure acompanyant cada glop de mentireta amb persones diverses, algunes de les quals van ser amors no corresposts, amistats que encara perduren, o totes dues coses. I et vaig veure passar, de la mà d'altres persones, per aquella avinguda que ja no era nostra.

"...luciendos los tatuajes de un pasado bucanero, de un velero al abordaje, de un no te quiero querer..."

Un dia, molts anys després, vaig entendre que allà, en Onil, vaig estimar més del que m'han estimat. I vaig penjar l'uniforme, vaig guardar la flauta i vaig tragar-me les notes que em van quedar per tocar. 

"...y como huir cuando no quedan islas para naufragar..."

I he tornat, cada nit del 22, de forma física o espiritual, per prendre foc a les fogueres, per pegar la volta darrere d'una banda que ja no era la meua, per olorar la pólvora i fer un glop amb les mateixes persones de sempre. 

Els 23 d'abril, però, em costa més tornar.

"...al lugar donde has sido feliz no debieras tartar de volver..."

Que vos quede clar...

2 d'abril de 2019

Sempre dic que tinc la sort de tenir una feina en la qual tinc unes obligacions i uns drets que, per sort, es recpecten. Forme part d'un col·lectiu gran i, tot i que l'Administració tendeix a agranar sempre cap a casa, hi ha certes coses que no es poden tocar. Això significa que tinc dret a estar malalta (tot i que a ningú li és agradable estar-ho), tinc dret a ser mare biològica o adoptiva, a gaudir el meu permís de maternitat, a demanar una excedència si així ho considere, etc., sense una jusitifació extra més enllà dels papers burocràtics necessaris. I sense por a represàlies una vegada em reincorpore.

Això no vol dir que no m'estiga sorprenent, ara que estic embarassada, de certs comentaris, gestos o actituds al meu entorn laboral. Estar embarassada suposa, com bé imaginareu i sabreu, revisions mèdiques rutinàries al metge de capçalera, anàlisis periòdics (que de vegades porten a altres visites mèdiques en funció dels resultats), visites ginecològiques, cites amb la comare, assistència a classes de preparació al part i la possibilitat de faltar a la feina, a més, per indisponibilitats físiques habituals, com les nàusies, marejos, etc. 

Entenc doncs, de la incomoditat que suposa per a un centre de treball aquest anar i tornar de qualsevol treballadora a la qual ja li agradaria no haver de faltar a la feina més del temps indispensable. El que no entenc és la contradicció de qui es plena la boca amb discursos feministes i després descriu com una "putada" el fet que t'hages quedat embarassada. Trasmetent així la idea de que sí, cal respectar l'embaràs, cal respectar els processos mèdics que suposa, cal lluitar per la conciliació laboral... Però a l'empresa del costat. En esta empresa no ens faces la putada de "caure embarassada", com qui cau amb el virus de la panxa.

Jo ja sabia que anava a escoltar opinions de totes, durant l'embaràs, ja sabia que estaria exposada a judicis aliens sobre l'embaràs, el part, la lactància i Rita la cantaora. El que no m'imaginava mai és, per posar un exemple, a uns pares qüestionant les meues indisposicions físiques i, de forma indirècta, fent-me responsable de que els seus fills estiguen sense atendre els dies que no puc assistir a la feina per indisposicions o visites mèdiques.

Senyores i senyors, tenim una Administració de la qual sóc treballadora, que és qui s'encarrega de disposar els recursos humans que calguen per tal que els xiquets estiguen atesos a les escoles. Administració que tarda més en aprovisionar els recuros d'educació especial que els ordinaris sense patir gens ni mica. Administració que no aprovisiona si faltes dos dies, com passa a altres comunitats, sino que ha de passar un mes i mig per tal que es plantege la possibilitat d'enviar una persona a cobrir el teu lloc de treball. 

No culpeu a la persona que s'absenta del seu lloc de treball per problemes de salut. No culpeu a la dona per "caure embarassada" o si decideix agafar una excedència per criar els fills. Culpeu a qui ha de cobrir aquestes baixes o excedències, que són, precisament, persones que no estan a les escoles, sino responsables que manen des de darrere d'un ordinador, als seus despatxos i que miren més les despeses que els suposarà que els xiquets que es queden sense atenció.

Decidir ser mare no és motiu de culpa. Que vos quede clar.

Sóc humana...

14 de març de 2019

Temps i espai. És de vegades el que més ens cal. 

Temps per processar. Espai per escoltar-nos pensar. 

Imagine que vivim en una societat competitiva en què aquell que es para a descansar és dèbil. Aquell que es permet mirar-se una estona cap a dins és que no és suficientment eficaç. Per això no ens costa saber quan una persona està euròfica, alegre o feliç. Però ens resulta terriblement difícil diferenciar entre estar deprimit, estar trist, estar avorrit o simplement "tenir un mal dia". Igualment important em sembla aprendre a identificar-los tots, per sobreviure. 

I tot açò vé a que ja sabia que un embaràs portaria preguntes, opinions i judicis aliens. Si estàs molt contenta "mare, no saps el que t'espera". Si no se't veu massa feliç "és que no és el que volies?". Així amb tot, però sobre tot, amb el fet de no somriure tots i cadascun dels 9 mesos que dura un embaràs. Si no somrius és que no eres feliç. Si no eres feliç és que estàs deprimida. Si estàs deprimida és que no és el que volies. Si no és el que volies és que ho estàs fent "perquè toca". 

Em pregunte per què no puc cagar-me en el món si tinc nàusees igual que ho faig, literalment, quan tinc gastroenteritis. Crec que és perquè no se'ns permet, a les dones, ser humanes en tot açò. I hem de somriure 9 mesos, perquè estar embarassada es preciós. I sí, és bonic (i serà més bonic a partir de les pròximes setmanes), però també suposa molts canvis físics que són incòmodes i que, per què no, ens porten de vegades a cagar-se en l'esglesia ben a gust.

Hauríem de poder ser humanes. Jo ho sóc, i no dic mentides si escric ací que estic igual de contenta que cagada de por, per tot el que està per vindre. El problema és que ho dius i tot són cares estranyes. Llavors, la culpa. Maleït invent cristià, la culpa. Culpa per expressar el que sent?

De moment les hormones em permeten prendre'm la llicència de riure quan escolte una bonica cançó a la ràdio o plorar quan veig un anunci de compreses a la televisió. Imagine que, amb el temps, em prendré també el mateix dret d'enviar a cagar a qui siga que qüestione que ja sóc i seré millor o pitjor mare pel fet de tenir pors.

Sí, tinc por.

És que sóc humana, sabeu?

Aunque tú no lo sepas...

1 de març de 2019


"Aunque tú no lo sepas, me he inventado tu nombre"

S'acosta abril.

Abril és canvi de temps i temps de canvis. Em costa escriure. I no serà perquè no tinc ara mateix coses sobre les que parlar. Moltes.

"Inventamos mareas, tripulábamos barcos"

Isc al carrer, mire el cel, busque el sol. Respire i deixe passar la brisa suau que se'ns enfila pel coll i ens recorda que no hem d'acostumar-se a esta primavera avançada, perquè encara vindrà alguna gelada d'última hora. Camine amb cura, trepitge només les rajoles vermelles i jugue a fer equilibri per la vora. Em sente a un banc, m'estire, respire i torne a agafar la marxa.

"Aunque tú no lo sepas, nunca escribo el remite en el sobre"

Hi ha cançons que marquen èpoques. I jo, d'ací uns anys, escoltaré esta cançó i recordaré aquella primavera de 2019 que va arribar amb pressa, junt amb la contradicció de saber que s'ha pres la decisió correcta i alhora no poder deixar de tremolar per la por que fa.

"Aunque tú no lo sepas, nos decíamos tanto"

Des de la distància...

4 de gener de 2018 9

Tot és qüestió de distància. I de vegades la distància de tu fins a mi no és la mateixa que de mi fins a tu. Aleshores la perspectiva cobra especial importància. Perquè en funció del punt de vista, les coses semblaran més grans o més xicotetes.

Així és que anem observant la vida des de la nostra perspectiva sense estar massa alerta en què és probable, i molt possible, que la nostra perspectiva, no siga l'única forma de veure i entendre el món. Fer i deixar fer, ser i deixar ser, estar i deixar estar, com a premisses bàsiques. 

El que no podem evitar, tot i deixar fer, ser i estar, és prendre distància. Perquè som massa simples com per viure amb la contradicció per sempre. 

Així deixaré fer, ser i estar. 

Des de la distància.