Curs (no) escolar...

2 de setembre de 2019

Ben estrany, aquest setembre que comença.

Els 1 de setembre sempre vénen acompanyats de trons (per les festes) i de nervis (pel curs que comença). Però enguany no comence curs, pel meu tamany ja desmesurable com per poder exercir. I això em descoloca prou. No he comprat agenda ni calendari o organitzador escolar. I això en un mestre és cosa gran. 

Hui els meus companys es retroben després de l'estiu. Es queixen un poc per haver de tornar, però als deu minuts ja estan organitzant-se per anar ja avançant les primeres feines burocràtiques d'aquesta setmana, mesclades amb converses sobre els viatges i les colònies d'estiu dels fills. Estimen el que fan. Es troba a faltar ja a la gent que es va jubilar en juny alhora que es dóna la benvinguda a les noves incorporacions. 

Aquest és el meu cinqué curs al mateix lloc. Cinc cursos, que es diu ràpid. I no formar part d'aquesta rutina inicial és la primera lliçó que em regala la maternitat que està per vindre: no es pot estar en tot. Així hui, mentre ells comencen el curs, jo em limitaré a passar-me a saludar, entregar els meus papers corresponents i tornar a casa, esperant que la persona a qui d'ací poc adjudiquen la meua baixa maternal em matinga informada en certa mesura i gaudisca dels meus (seus) xiquets, de la meua (seua) feina i dels meus (seus) companys. 

Sentiments contradictors, tots els que em vénen aquest primer dia de curs (no) escolar per a mi. I és que sóc conscient de què allò que està per vindre ha de ser ben gran quan jo, que no sé estar sense treballar ni estudiar, pare en sec i deixe de costat feina i estudis, per centrar-me en el que cal. La qual cosa no em resta certa tristesa per no poder començar el curs. 

Aquest curs (no) escolar serà per a mi ben diferent. Aquest curs escolar deixaré els "meus" xiquets i xiquetes en altres manys, per centrar-me en el/la meu/a xiquet/a. Perquè els xiquets i xiquetes de les escoles són dels seus pares, però també un poc dels mestres.

Bona entrada de curs a totes i a tots. 


Oasis i parèntesis...

17 de juliol de 2019

Els parèntesis són, de vegades, com oasis. Xicotets paradisos on trobes aigua i vegetació i totalment deserts al voltant. Són reals eixos oasis? 

Fa un temps ja que vas deixar la feina. De vegades fa por deixar-ho tot i llençar-se al buit. Per altra banda, opine que paga la pena canviar dignitat per atur, sobre tot quan es tenen trenta anys i una vida per davant. Tant fa el que cobres i l'estabilitat que tingues, que si dia rere dia se't falta a respecte (com passava i va continuar passant fins i tot després d'anar-te'n) el millor és enviar a cagar a aquelles persones que creuen que trepitjant la resta estaran per damunt de tots.

Així vam trobar este oasi en el qual tu aprofites el temps per estudiar i intentar trobar un futur millor que una empresa privada que caga diners però es caga en els treballadors, jo prepare el meu cos a base de ioga i natació per a un part encara desconegut i aterrador per a mi i els gats ens acompanyen en este temps d'estar a casa, no sé si sabedors de que algun dia els dos tornarem a la feina i hi haurà per ací una tercera persona bramant i trencant la tranquil·litat a la qual estan acostumats. 

De vegades ens imagine en un oasi, perquè ara mateix estem els dos un poc fora de la rutina que porta tot el món. Oasi en el què hi ha temps per tot. Temps que d'ací uns mesos faltarà per tots els costats. I si ho pense, m'alegra haver tingut aquest temps compartit d'estar els dos a casa, amb el compte enrere en marxa, tant per als teus exàmens com per a l'arribada de la criatura. Temps que, per què no, també ens ha posat a prova. I és que vint-i-quatre hores junts cal saber-les portar. 

Així, en este estiu diferent a la resta, gaudim del nostre oasi particular en el qual no hi ha viatges, però sí una llar, amb tres gats que ens esperen darrere la porta cada vegada que arribem i una habitació del pànic on esperen amuntonades les coses del bebé que vindrà per fer-nos eixir, a la força, d'aquest parèntesi en el qual vivim des de fa uns mesos. 

Imatges...

28 de juliol de 2019

Si ens haguéssem conegut en una altra època o situació possiblement seríem amigues. Però no ha sigut així. I mentre jo tinc una imatge de tu possiblement distorsionada per qui crec que en un moment determinat vas ser, tu vius (possiblement també) aliena a tot açò que estic escrivint. 

No sóc qui per jutjar el passat ni present de ningú. Cadascú que faça el que puga i vulga amb qui ha sigut i qui és. Però quan el meu present i el teu passat concideixen no puc evitar pensar en com els nostres errors són, de vegades, els encerts de la resta. I em pregunte si no ocurrirà de vegades que el que creiem que eren encerts resulta que eren errors, i al contrari.

Fa no res que escrivia sobre els matisos i la dificultat que tinc per veure els grisos. Jo, que he viscut en el gris durant 30 dels 35 anys que tinc. Comence a imaginar que la paleta de colors és diversa, sobre tot quan es tenen fills pel mig. Però quan es viu en el gris, irremeiablement, s'emportem gent per davant. I així és com tu, immersa en la incertesa i la inseguretat de qui ho creu tot perdut, vas anar i tornar pel teu camí, sense ser conscient en eixe moment de que el camí no és recte i que pots anar-te'n i no trobar el mateix quan tornes. 

No seré jo qui tire la perdra i amague la mà. Perquè no dec negar que he viscut més en la incertesa que en la certesa, que he jugat a dues bandes, possiblement a tres, i que he sigut parella, enganyada i la tercera en discòrdia. Tot. 

I precisament perquè sé el que és la incertesa et torne a dir que possiblement haguéssem sigut amigues en cas d'haver-nos conegut en altra època i situació. Però no ha sigut així. 

Llavos només ens queda eixa imatge (com he dit, distorsionada), de qui crec que has sigut i eres, i de qui creus que sóc i he sigut. 


- Que adelantas sabiendo mi nombre, cada noche tengo uno distinto. Y siguiendo la voz del instinto, me lanzo a buscar.
- Imagino, preciosa, que un hombre. 
- Algo más, un amante discreto, que se atreva a perderme el respeto. ¿No quieres probar?
 

I no hi ha més...

18 de juliol de 2019

No tinc terme mig. Xica no sé, digues-me radical, però em costa entendre certs matisos quant a relacions afectives es tracta. Especialment eixes relacions que van i tornen (i compte, que jo sóc la primera que he tingut relacions tòxiques i amb turbulències que han suposat anar i tornar). Però, a mesura que em faig major em costa més mantindre la tolerància cap a certs comportaments aliens. 

Això que dius: a cagar. I punt.

I no parle de perdre l'educació. Es pot enviar algú a cagar amb tota l'educació del món, amb bones paraules. Però clares i rases.Vas vindre, ens vam estimar o simplement vam tenir sexe atropellat (el sexe que es té quan no hi ha massa confiança i les inseguretats són moltes). Te'n vas anar, vas tornar i t'en vas tornar a anar. Ara sí, ara no, ara vull pero de moment no, ara no vull però igual algun dia sí, ara vull però també hi ha altra persona per ahí rondant... Amb el temps he anat descobrint (en mi o per observació en altres relacions) que la persona que va i torna té més por que aquella que sempre està.

Què voleu que vos diga. Jo també he anat i tornat de les vides d'algunes persones, i com sé que he fet mal sense voler fer-ho, procure mantenir-me al marge. Igualment vull que les persones que m'han fet mal es mantinguen al marge de la meua vida. I això inclou números de telèfon i xarxes socials. Tot fora.

Per això em costa entendre eixes relacions tòxiques que, anys després, continuen mantenint una "amistat", encara que siga superficial. Torne a repetir: em costa entendre els matisos. I segurament els hi haja. Però el que jo veig, desde fora és algú que s'aferra a un record.

Jo sóc més blanc o negre, perquè fa temps vaig ser tot gris. I el dia que em vaig cansar del gris tot va passar a ser o tot o res. O dins o fora. O sumes o te'n vas. 

I no hi ha més.

Jo sí...

22 de juny de 2019

Tu lliges i escrius i jo t'observe des de l'altre extrem de la taula. Tu no ho saps, però quan estàs concentrat llegint apretes els llavis lleugerament cap a fora. Desconeixes que, mentre estàs ficat als apunts i a l'ordinador, jo t'imagine en altres vides, aquelles que m'has contat i que jo jugue a modificar i inventar al meu gust.

Continues escrivint, alces el cap, mires l'ordinador, tornes a escriure, busques entre els apunts, trobes el full adequat, lliges i tornes a escriure. Un dels nostres gats puja a la taula i seu, entre tants escrits, sense importar-li on es deixa caure, només buscant formar part d'aquesta escampada. Des de la cuina arriba l'olor a pollastre, que es cuina lentament al forn. I pel corredor passegen dos pelusses de pols, perquè el parquet de color fusta és el que té, que la pols es veu massa.

I jo, "queferosa" com qui normalment a estes altures està tancant curs i enguany es troba amb les mans buides, t'imagine en esta mateixa taula, sent observat per altra persona. Isc de mi mateixa i veig l'escena des de fora. T'observe alçar-te, encara sense saber-te observat, per agafar algun llibre que no tens a mà. I al regirar-te ja sí, notes la mirada de qui et busca, amb ganes. Captes la indirecta i deixes el que estàs fent per passar a fer coses millors. Sempre hi ha coses millors per fer.

El gat entorna els ulls i no sap si dormir o mirar com vos busqueu, i jo mire encuriosida com beses eixa altra persona, com la busques, l'olores i li treus la camiseta per lliscar el teu nas des dels seus pits fins al seu melic.

Em pregunte si quan ho fas amb mi tens les mateixes expressions, vistes des de fora. Em pregunte si aquesta persona a la qual desitges tant ara mateix, és una persona normal. Vull dir, amb pors i incerteses. Imagine que sí. Em pregunte si eixa persona a la qual vas estimar tant i que ha tornat del teu passat per ficar-se en aquesta escena que el meu cap acaba de crear, t'ha imaginat follant amb altres persones. 

Jo sí.


"Que siempre nos ganan las ganas...

...porque a los dos nos gusta dormir en el mismo lado de la cama".

És això l'instint maternal..?

27 d'abril de 2019

Si vos dic la veritat, no sent cap enveja de les dones que ixen a les revistes i llibres de maternitat mostrant una felicitat permanent i parlant d'un instint maternal que ja van sentir molt abans de quedar-se embarassades. En el meu cas no ha sigut ni una cosa ni l'altra. 

Cert és que tenir nàusies i marejos que acaben en una baixa laboral no ajuda. Perquè això significa no trobar-se bé i tenir més temps per pensar. Si això li sumes certa (molta) tendència a la negativitat...Vos ho podeu imaginar. Negre botifarra (blanco y en botella). Hauríem de parlar clar, perquè els somriures i la felicitat mai no són permanents. La tristesa tampoc. Ni durant els nou mesos que dura un embaràs.

A mi m'agradaria participar en una d'aquestes revistes maternals i parlar dels dubtes i de la por. M'agradaria que em preguntaren i em donaren llicència per expressar tot el que sent, sense ser censurada després si les meues paraules són políticament incorrectes. Imagine que em dirien "mala mare" ja abans de parir.

Des de fa unes setmanes (i encara amb malestars típics) la meua panxa comença ha començat a unflar-se, les ecogafies van deixant veure ja una silueta prou clara i ja sabem el sexe del nostre bebé. I no és fins eixe moment en què jo he sentit que em despertava. Abans d'eixe moment el que jo he sentit no són unes ganes irremeiables de cuidar una criatura. El que he sentit és por. I res més. Por de no saber, de no ser capaç, de que es morga de sobte una nit mentre jo dorm.
Posar-li sexe al bebé ha suposat imagnar-li una cara i anar pensant en noms. Per a mi, aquest ha sigut el moment en què el meu cervell ha fet clic, i no abans. 
Per això dic que em sorprenen eixes mares felices de revistes que parlen d'un instint maternal innat. El meu, què voleu que vos diga, va creixent a mesura que em creix la panxa i tinc més informació sobre allò que porte dins.

Així m'he anat sorprenent, aquests últims dies, tocant-me la panxa de forma més o menys inconscient, despertant-me a les quatre de la matinada un poc agobiada per tot el que hi ha per fer i tot el que necessite saber i no sé, preguntant-me quan començaré a notar moviments dins meu i si seré capaç de criar una altra persona, tenint en compte que de vegades m'oblide de mi mateixa. 

És això l'instint maternal? Em pregunte de vegades.


23 d'abril...

23 d'abril de 2019

"Se peinaba a lo garçon..."

Caminàvem sense pressa, farà uns dihuit anys, per una avinguda que ens venia gran, perquè als setze anys tot ens ve gran. I ens pensàvem que ens menjaríem el món, que res no canviaria, que mai ens llevariem l'uniforme de músic, que faríem bromes eternament mentre de fons sonava "Fiesta en Benidorm", que ens riuríem sempre de totes aquelles que, cada 23 d'abril, estrenaven vestit, mentre a nosaltres no ens feia cap mania embrutar-se l'uniforme asseguts al piso esperant que ens toqués ja formar i eixir a tocar. Ja el llavaríem el 2 de maig.

"...y desafiando el oleaje sin timón ni timonel..."
 
Uns pocs mesos després ens partiríem en dos, ens deixaríem de conèixer, i passaríem a caminar per una avinguda que ja no ens coneixia, de la mà d'altres persones. Compartiríem notes musicals sense compartir res més. Però la part bona de tot és que aleshores vam començar a entendre que tot allò que vam compartir només era el principi.

Així, em vaig seguir posant l'uniforme de músic durant deu o dotze anys més i vaig trobar amistats amb qui continuar rient tots i cadascún dels 23 d'abril que van venir després. Vaig beure acompanyant cada glop de mentireta amb persones diverses, algunes de les quals van ser amors no corresposts, amistats que encara perduren, o totes dues coses. I et vaig veure passar, de la mà d'altres persones, per aquella avinguda que ja no era nostra.

"...luciendos los tatuajes de un pasado bucanero, de un velero al abordaje, de un no te quiero querer..."

Un dia, molts anys després, vaig entendre que allà, en Onil, vaig estimar més del que m'han estimat. I vaig penjar l'uniforme, vaig guardar la flauta i vaig tragar-me les notes que em van quedar per tocar. 

"...y como huir cuando no quedan islas para naufragar..."

I he tornat, cada nit del 22, de forma física o espiritual, per prendre foc a les fogueres, per pegar la volta darrere d'una banda que ja no era la meua, per olorar la pólvora i fer un glop amb les mateixes persones de sempre. 

Els 23 d'abril, però, em costa més tornar.

"...al lugar donde has sido feliz no debieras tartar de volver..."

Que vos quede clar...

2 d'abril de 2019

Sempre dic que tinc la sort de tenir una feina en la qual tinc unes obligacions i uns drets que, per sort, es recpecten. Forme part d'un col·lectiu gran i, tot i que l'Administració tendeix a agranar sempre cap a casa, hi ha certes coses que no es poden tocar. Això significa que tinc dret a estar malalta (tot i que a ningú li és agradable estar-ho), tinc dret a ser mare biològica o adoptiva, a gaudir el meu permís de maternitat, a demanar una excedència si així ho considere, etc., sense una jusitifació extra més enllà dels papers burocràtics necessaris. I sense por a represàlies una vegada em reincorpore.

Això no vol dir que no m'estiga sorprenent, ara que estic embarassada, de certs comentaris, gestos o actituds al meu entorn laboral. Estar embarassada suposa, com bé imaginareu i sabreu, revisions mèdiques rutinàries al metge de capçalera, anàlisis periòdics (que de vegades porten a altres visites mèdiques en funció dels resultats), visites ginecològiques, cites amb la comare, assistència a classes de preparació al part i la possibilitat de faltar a la feina, a més, per indisponibilitats físiques habituals, com les nàusies, marejos, etc. 

Entenc doncs, de la incomoditat que suposa per a un centre de treball aquest anar i tornar de qualsevol treballadora a la qual ja li agradaria no haver de faltar a la feina més del temps indispensable. El que no entenc és la contradicció de qui es plena la boca amb discursos feministes i després descriu com una "putada" el fet que t'hages quedat embarassada. Trasmetent així la idea de que sí, cal respectar l'embaràs, cal respectar els processos mèdics que suposa, cal lluitar per la conciliació laboral... Però a l'empresa del costat. En esta empresa no ens faces la putada de "caure embarassada", com qui cau amb el virus de la panxa.

Jo ja sabia que anava a escoltar opinions de totes, durant l'embaràs, ja sabia que estaria exposada a judicis aliens sobre l'embaràs, el part, la lactància i Rita la cantaora. El que no m'imaginava mai és, per posar un exemple, a uns pares qüestionant les meues indisposicions físiques i, de forma indirècta, fent-me responsable de que els seus fills estiguen sense atendre els dies que no puc assistir a la feina per indisposicions o visites mèdiques.

Senyores i senyors, tenim una Administració de la qual sóc treballadora, que és qui s'encarrega de disposar els recursos humans que calguen per tal que els xiquets estiguen atesos a les escoles. Administració que tarda més en aprovisionar els recuros d'educació especial que els ordinaris sense patir gens ni mica. Administració que no aprovisiona si faltes dos dies, com passa a altres comunitats, sino que ha de passar un mes i mig per tal que es plantege la possibilitat d'enviar una persona a cobrir el teu lloc de treball. 

No culpeu a la persona que s'absenta del seu lloc de treball per problemes de salut. No culpeu a la dona per "caure embarassada" o si decideix agafar una excedència per criar els fills. Culpeu a qui ha de cobrir aquestes baixes o excedències, que són, precisament, persones que no estan a les escoles, sino responsables que manen des de darrere d'un ordinador, als seus despatxos i que miren més les despeses que els suposarà que els xiquets que es queden sense atenció.

Decidir ser mare no és motiu de culpa. Que vos quede clar.

Sóc humana...

14 de març de 2019

Temps i espai. És de vegades el que més ens cal. 

Temps per processar. Espai per escoltar-nos pensar. 

Imagine que vivim en una societat competitiva en què aquell que es para a descansar és dèbil. Aquell que es permet mirar-se una estona cap a dins és que no és suficientment eficaç. Per això no ens costa saber quan una persona està euròfica, alegre o feliç. Però ens resulta terriblement difícil diferenciar entre estar deprimit, estar trist, estar avorrit o simplement "tenir un mal dia". Igualment important em sembla aprendre a identificar-los tots, per sobreviure. 

I tot açò vé a que ja sabia que un embaràs portaria preguntes, opinions i judicis aliens. Si estàs molt contenta "mare, no saps el que t'espera". Si no se't veu massa feliç "és que no és el que volies?". Així amb tot, però sobre tot, amb el fet de no somriure tots i cadascun dels 9 mesos que dura un embaràs. Si no somrius és que no eres feliç. Si no eres feliç és que estàs deprimida. Si estàs deprimida és que no és el que volies. Si no és el que volies és que ho estàs fent "perquè toca". 

Em pregunte per què no puc cagar-me en el món si tinc nàusees igual que ho faig, literalment, quan tinc gastroenteritis. Crec que és perquè no se'ns permet, a les dones, ser humanes en tot açò. I hem de somriure 9 mesos, perquè estar embarassada es preciós. I sí, és bonic (i serà més bonic a partir de les pròximes setmanes), però també suposa molts canvis físics que són incòmodes i que, per què no, ens porten de vegades a cagar-se en l'esglesia ben a gust.

Hauríem de poder ser humanes. Jo ho sóc, i no dic mentides si escric ací que estic igual de contenta que cagada de por, per tot el que està per vindre. El problema és que ho dius i tot són cares estranyes. Llavors, la culpa. Maleït invent cristià, la culpa. Culpa per expressar el que sent?

De moment les hormones em permeten prendre'm la llicència de riure quan escolte una bonica cançó a la ràdio o plorar quan veig un anunci de compreses a la televisió. Imagine que, amb el temps, em prendré també el mateix dret d'enviar a cagar a qui siga que qüestione que ja sóc i seré millor o pitjor mare pel fet de tenir pors.

Sí, tinc por.

És que sóc humana, sabeu?

Aunque tú no lo sepas...

1 de març de 2019


"Aunque tú no lo sepas, me he inventado tu nombre"

S'acosta abril.

Abril és canvi de temps i temps de canvis. Em costa escriure. I no serà perquè no tinc ara mateix coses sobre les que parlar. Moltes.

"Inventamos mareas, tripulábamos barcos"

Isc al carrer, mire el cel, busque el sol. Respire i deixe passar la brisa suau que se'ns enfila pel coll i ens recorda que no hem d'acostumar-se a esta primavera avançada, perquè encara vindrà alguna gelada d'última hora. Camine amb cura, trepitge només les rajoles vermelles i jugue a fer equilibri per la vora. Em sente a un banc, m'estire, respire i torne a agafar la marxa.

"Aunque tú no lo sepas, nunca escribo el remite en el sobre"

Hi ha cançons que marquen èpoques. I jo, d'ací uns anys, escoltaré esta cançó i recordaré aquella primavera de 2019 que va arribar amb pressa, junt amb la contradicció de saber que s'ha pres la decisió correcta i alhora no poder deixar de tremolar per la por que fa.

"Aunque tú no lo sepas, nos decíamos tanto"

Des de la distància...

4 de gener de 2018 9

Tot és qüestió de distància. I de vegades la distància de tu fins a mi no és la mateixa que de mi fins a tu. Aleshores la perspectiva cobra especial importància. Perquè en funció del punt de vista, les coses semblaran més grans o més xicotetes.

Així és que anem observant la vida des de la nostra perspectiva sense estar massa alerta en què és probable, i molt possible, que la nostra perspectiva, no siga l'única forma de veure i entendre el món. Fer i deixar fer, ser i deixar ser, estar i deixar estar, com a premisses bàsiques. 

El que no podem evitar, tot i deixar fer, ser i estar, és prendre distància. Perquè som massa simples com per viure amb la contradicció per sempre. 

Així deixaré fer, ser i estar. 

Des de la distància.