Imatges...

28 de juliol de 2019

Si ens haguéssem conegut en una altra època o situació possiblement seríem amigues. Però no ha sigut així. I mentre jo tinc una imatge de tu possiblement distorsionada per qui crec que en un moment determinat vas ser, tu vius (possiblement també) aliena a tot açò que estic escrivint. 

No sóc qui per jutjar el passat ni present de ningú. Cadascú que faça el que puga i vulga amb qui ha sigut i qui és. Però quan el meu present i el teu passat concideixen no puc evitar pensar en com els nostres errors són, de vegades, els encerts de la resta. I em pregunte si no ocurrirà de vegades que el que creiem que eren encerts resulta que eren errors, i al contrari.

Fa no res que escrivia sobre els matisos i la dificultat que tinc per veure els grisos. Jo, que he viscut en el gris durant 30 dels 35 anys que tinc. Comence a imaginar que la paleta de colors és diversa, sobre tot quan es tenen fills pel mig. Però quan es viu en el gris, irremeiablement, s'emportem gent per davant. I així és com tu, immersa en la incertesa i la inseguretat de qui ho creu tot perdut, vas anar i tornar pel teu camí, sense ser conscient en eixe moment de que el camí no és recte i que pots anar-te'n i no trobar el mateix quan tornes. 

No seré jo qui tire la perdra i amague la mà. Perquè no dec negar que he viscut més en la incertesa que en la certesa, que he jugat a dues bandes, possiblement a tres, i que he sigut parella, enganyada i la tercera en discòrdia. Tot. 

I precisament perquè sé el que és la incertesa et torne a dir que possiblement haguéssem sigut amigues en cas d'haver-nos conegut en altra època i situació. Però no ha sigut així. 

Llavos només ens queda eixa imatge (com he dit, distorsionada), de qui crec que has sigut i eres, i de qui creus que sóc i he sigut. 


- Que adelantas sabiendo mi nombre, cada noche tengo uno distinto. Y siguiendo la voz del instinto, me lanzo a buscar.
- Imagino, preciosa, que un hombre. 
- Algo más, un amante discreto, que se atreva a perderme el respeto. ¿No quieres probar?
 

I no hi ha més...

18 de juliol de 2019

No tinc terme mig. Xica no sé, digues-me radical, però em costa entendre certs matisos quant a relacions afectives es tracta. Especialment eixes relacions que van i tornen (i compte, que jo sóc la primera que he tingut relacions tòxiques i amb turbulències que han suposat anar i tornar). Però, a mesura que em faig major em costa més mantindre la tolerància cap a certs comportaments aliens. 

Això que dius: a cagar. I punt.

I no parle de perdre l'educació. Es pot enviar algú a cagar amb tota l'educació del món, amb bones paraules. Però clares i rases.Vas vindre, ens vam estimar o simplement vam tenir sexe atropellat (el sexe que es té quan no hi ha massa confiança i les inseguretats són moltes). Te'n vas anar, vas tornar i t'en vas tornar a anar. Ara sí, ara no, ara vull pero de moment no, ara no vull però igual algun dia sí, ara vull però també hi ha altra persona per ahí rondant... Amb el temps he anat descobrint (en mi o per observació en altres relacions) que la persona que va i torna té més por que aquella que sempre està.

Què voleu que vos diga. Jo també he anat i tornat de les vides d'algunes persones, i com sé que he fet mal sense voler fer-ho, procure mantenir-me al marge. Igualment vull que les persones que m'han fet mal es mantinguen al marge de la meua vida. I això inclou números de telèfon i xarxes socials. Tot fora.

Per això em costa entendre eixes relacions tòxiques que, anys després, continuen mantenint una "amistat", encara que siga superficial. Torne a repetir: em costa entendre els matisos. I segurament els hi haja. Però el que jo veig, desde fora és algú que s'aferra a un record.

Jo sóc més blanc o negre, perquè fa temps vaig ser tot gris. I el dia que em vaig cansar del gris tot va passar a ser o tot o res. O dins o fora. O sumes o te'n vas. 

I no hi ha més.