I no hi ha més...

18 de juliol de 2019

No tinc terme mig. Xica no sé, digues-me radical, però em costa entendre certs matisos quant a relacions afectives es tracta. Especialment eixes relacions que van i tornen (i compte, que jo sóc la primera que he tingut relacions tòxiques i amb turbulències que han suposat anar i tornar). Però, a mesura que em faig major em costa més mantindre la tolerància cap a certs comportaments aliens. 

Això que dius: a cagar. I punt.

I no parle de perdre l'educació. Es pot enviar algú a cagar amb tota l'educació del món, amb bones paraules. Però clares i rases.Vas vindre, ens vam estimar o simplement vam tenir sexe atropellat (el sexe que es té quan no hi ha massa confiança i les inseguretats són moltes). Te'n vas anar, vas tornar i t'en vas tornar a anar. Ara sí, ara no, ara vull pero de moment no, ara no vull però igual algun dia sí, ara vull però també hi ha altra persona per ahí rondant... Amb el temps he anat descobrint (en mi o per observació en altres relacions) que la persona que va i torna té més por que aquella que sempre està.

Què voleu que vos diga. Jo també he anat i tornat de les vides d'algunes persones, i com sé que he fet mal sense voler fer-ho, procure mantenir-me al marge. Igualment vull que les persones que m'han fet mal es mantinguen al marge de la meua vida. I això inclou números de telèfon i xarxes socials. Tot fora.

Per això em costa entendre eixes relacions tòxiques que, anys després, continuen mantenint una "amistat", encara que siga superficial. Torne a repetir: em costa entendre els matisos. I segurament els hi haja. Però el que jo veig, desde fora és algú que s'aferra a un record.

Jo sóc més blanc o negre, perquè fa temps vaig ser tot gris. I el dia que em vaig cansar del gris tot va passar a ser o tot o res. O dins o fora. O sumes o te'n vas. 

I no hi ha més.

No hay comentarios: