Oasis i parèntesis...

17 de juliol de 2019

Els parèntesis són, de vegades, com oasis. Xicotets paradisos on trobes aigua i vegetació i totalment deserts al voltant. Són reals eixos oasis? 

Fa un temps ja que vas deixar la feina. De vegades fa por deixar-ho tot i llençar-se al buit. Per altra banda, opine que paga la pena canviar dignitat per atur, sobre tot quan es tenen trenta anys i una vida per davant. Tant fa el que cobres i l'estabilitat que tingues, que si dia rere dia se't falta a respecte (com passava i va continuar passant fins i tot després d'anar-te'n) el millor és enviar a cagar a aquelles persones que creuen que trepitjant la resta estaran per damunt de tots.

Així vam trobar este oasi en el qual tu aprofites el temps per estudiar i intentar trobar un futur millor que una empresa privada que caga diners però es caga en els treballadors, jo prepare el meu cos a base de ioga i natació per a un part encara desconegut i aterrador per a mi i els gats ens acompanyen en este temps d'estar a casa, no sé si sabedors de que algun dia els dos tornarem a la feina i hi haurà per ací una tercera persona bramant i trencant la tranquil·litat a la qual estan acostumats. 

De vegades ens imagine en un oasi, perquè ara mateix estem els dos un poc fora de la rutina que porta tot el món. Oasi en el què hi ha temps per tot. Temps que d'ací uns mesos faltarà per tots els costats. I si ho pense, m'alegra haver tingut aquest temps compartit d'estar els dos a casa, amb el compte enrere en marxa, tant per als teus exàmens com per a l'arribada de la criatura. Temps que, per què no, també ens ha posat a prova. I és que vint-i-quatre hores junts cal saber-les portar. 

Així, en este estiu diferent a la resta, gaudim del nostre oasi particular en el qual no hi ha viatges, però sí una llar, amb tres gats que ens esperen darrere la porta cada vegada que arribem i una habitació del pànic on esperen amuntonades les coses del bebé que vindrà per fer-nos eixir, a la força, d'aquest parèntesi en el qual vivim des de fa uns mesos.