No..?

3 de setembre de 2020 

Al final tot era qüestió de trobar la cançó. Quan tenia setze anys estava igual d'obsessionada amb esta cançó que amb el meu professor de física (Ramón).

 

Em sembla tan llunyana aquella vida que em costa saber si realment era jo o no. No teniu la sensació, de vegades, d'haver viscut tres o quatre vides diferents? Imagine que són punts d'inflexió. Jo em pose a contar i en trobe cinc, de punts d'inflexió. 

El primer és haver enviat a fer la ma a les meues "amigues" en segon d'ESO. Una de les decisions més encertades, en aquells temps. Per aquella època era súper important vestir guai, maquillar-se bé i sobre tot: no tenir més amistats. Quan vaig acabar esbrinant les burles a les esquenes i el fet que em digueren a mi de posar més diners per a les acampades de pasqua (entre d'altres), vaig decidir que a mamar-la totes. Això va marcar un abans i un després, perquè des de llavors, les meues amistats han sigut poques, però ben escollides. Ara fan sopars de quinta i de vegades algú m'ha preguntat per què no vaig. Doncs mireu, xiques, perquè els vostres records de l'època adolescent no són els mateixos que els meus. 

Un segon punt d'inflexió va ser el canvi de carrera, perquè per si no ho sabieu, jo vaig començar a estudiar arquitectura. No sé en quin moment vaig pensar que eixos eren uns estudis que m'anirien bé, perquè sempre m'han agradat més les lletres que les ciències. Però com sempre, i ara que estic al sistema puc veure, quan treus bones notes no pots triar uns estudis universitaris de lletres, per als mateixos professors d'institut és perdre el temps. Passar a estudiar magisteri va ser canviar de vida, de ciutat i de casa. Vaig arribar a València sense ninguna gana i encara de tant en tant em pregunte si no tornaré algun dia. Imagine que no, perquè el que jo enyore de València és més una època que un carrer. Una bicicleta, les xerrades en el llit del riu Túria, el cafè Matisse cada dimarts i sobre tot: la incertesa i l'angoixa romàntica de no saber, de que tot estiga per vindre i per fer.

Treure la plaça de mestra. Altre punt d'inflexió. Escoltar durant uns mesos la frase: "Doncs...ja està, no? Ja ho tens tot fet". Sentir que una plaça em donava una tranquil·litat insuperable, la possibilitat d'independitzar-me definitivament (i no a temporades). De vegades encara hi ha qui em pregunta per què seguisc estudiant. No tot el món entén que existeixen persones a les quals els agrada estudiar i saber, i no estudiar amb la fi només d'aconseguir una feina i punt. 

Campello, següent punt. Em costa encara escriure d'El Campello. I han passat sis anys. Ja en parlaré quan aconseguisca el trasllat definitiu. De moment no em sent capaç de descriure massa, mentre encara tinc una ancora que em lliga a aquell curs escolar que ho va arrassar tot: la fam, els quilos, la meua relació de parella i la meua salut mental. Recorde mirar-me a l'espill, mi despullada, veure'm la roba interior mig caiguda i pensar: "no hay mal que por bien no venga". Però no, no era sa perdre pes perquè es perdien les ganes de viure. La majoria de vegades cal mirar cap a dins i ser conseqüents amb els nostres actes. En la majoria de les situacions incòmodes o dolentes tindrem la culpa nosaltres, perquè haurem fet o dit alguna cosa que, sense mala intenció, ha provocat el cataclisme. Moltes persones són responsables del meu any en Campello i vos assegure que, amb el temps, he vist clar que jo no vaig tenir més del 20% de responsabilitat en tot el que va passar. Tant de bo, en eixos moments de feblesa, tinguerem un botonet a dins nostre que al activar-lo, actuara per nosaltres. Hagueren rodat caps, administrativament parlant, clar. 

I arribem a la maternitat, de la qual encara no vull parlar, no sé si perquè encara no sé massa bé com desfer el nuc de pensaments i sentiments que em suposa o perquè no vull acceptar que és i serà el punt d'inflexió més gran que ha succeït i succeirà. Amb la qual cosa arribe, inevitablement a la pregunta que fa anys em feia molta gent, quan vaig aprovar l'oposició. 

Doncs...ja està tot fet, no?

Crisi inspiracional...

 31 d'agost de 2020

He llegit que després de ser mare es passa per una temporada de sequia inspiracional. La vida canvia tant que no és que no es tinga temps per escriure, pintar o composar, és que no se sap massa bé per on començar a fer-ho. 

A mi em costa reprendre els meus escrits. I no és que no tinga de què parlar...és que no vull parlar de la maternitat, perquè m'agradaria que aquest raconet fora soles meu. Ser mare plena molt, però també ho buida tot. I sembla una tonteria, però seguir tenint aquest espai per a mi (i els qui lligen a l'altre costat) és una de les coses que vull mantenir. 

Així doncs, he vingut a no dir res, perquè estic en crisi i necessitaria ordenar primer tot el que pense, sent i visc. Potser és impossible no vindre ací a parlar de la maternitat, perquè ei, és que ara sóc mare. I no em puc deslligar d'això. 

Tampoc vull vindre ací a parlar de pandèmies i la fi del món, perquè d'això en tenim en la televisió tots els dies i a totes hores. 

 De moment aprofite els espais de temps que tinc (curtets, val a dir), per escoltar un poc de Blowin in the wind, a veure si  se'm remouen els budells i torna la inspiració.

L'any 2020 passarà a la història com un any buit, en el meu cas, a tots els nivells.

Fem-ho...

16 de març de 2020

Tinc trenta-cinc anys. I en esta llarga i alhora curta vida que tinc, he hagut de parar quatre vegades. Parar en sec, deixar-ho tot de costat, dedicar-me a mi mateixa i veure la resta passar per davant de mi. Imagine que a tots ens ha passat, açò. 

Jo, a base de parar i arrancar, he après que quan la vida m'obliga a parar és perquè alguna cosa no funciona bé i és totalment necessari prestar-li el temps suficient com per esbrinar què és el que no està bé i què és el que la vida m'esta dient que he de canviar i aprendre. I així és com aquestes parades obligatòries són parades que faig per repostar, punts d'inflexió, dels què marquen un abans i un després. 

Ara, però, ens trobem en una situació en la qual no ens havíem trobat mai (almenys jo). És el món qui ens obliga a parar. Jo no sóc de les de "Oh, Déu meu! Envia'ns un senyal!". No sóc creient. Però sí crec que, si hem de parar, és perquè alguna cosa se'ns escapa. Alguna cosa hem d'aprendre. I què voleu que vos diga...En dos dies que portem confinats a casa ja hem après moltes coses, no creieu?

Hem passat de mirar per nosaltres a mirar per la resta. Hem passat de no voler creuar-se amb la veïna a trucar-li al timbre per saber si està bé o si necessita qualsevol cosa. Hem passat de no coincidir a haver de conviure. Hem passat d'ignorar les persones majors a protegir-les com mereixen. Hem passat de mirar per damunt del muscle al caixer o caixera del supermercat a donar-li les gràcies per la seua feina. I el mateix amb netejadors i netejadores, auxiliars, transportistes... Eixa gent que, de vegades, mirem amb condescendència i que mira tu per on, resulta que són igual d'importants que tu i que jo. 

Enguany farà setze anys que va morir l'àvia i no m'agradaria que ara estigués viva, amb el que estem vivint. Però si m'agrada imaginar què diria. I ho sé perfectament, perquè ho va dir tota la seua vida: "la vida és circular, com una roda. Hui estàs baix i demà estàs dalt. Però compte, que a l'inrevés també ocorre".

Així, aprofitem aquest temps que ens dóna el món per esbrinar què està passant, a què estàvem donant valor i a què caldria donar-ne més. A qui estàvem estimant o cuidant poc. A què dedicàvem el temps i a què caldria dedicar-ne més. Jo, per començar ja he pres la decisió de que cada 22 de desembre canviaré la paraula "almenys", per les paraules "què bé". I així, en lloc de dir "almenys tenim salut" diré "què bé que tenim salut". Perquè una paraula pot canviar tot un sentit.

Amigues i amics, el món ens ha obligat a parar perquè alguna cosa hem d'aprendre. 

Fem-ho.


"No nos suceden cosas para las que no estamos preparados"

8M

8 de març de 2020

Quan tenia 9 o 10 anys, els xics de la meua classe triaven entre jugar a futbet, a vaques o a tocar culs a les xiques.

Als 14 anys, tornant del poliesportiu a casa, un xic del poble (un any major que jo) em va seguir al darrere i em va apretar el cul justet quan ficava la clau de casa per entrar.

Als 17 anys, un professor de música s'oferia a dur-me a casa amb el cotxe després d'un concert que acabava tard. Em va besar, contra el vidre del copilot, sense donar-me temps ni a reaccionar. Jo en tenia 17. Ell 33.

Quan estudiava a València, de camí a casa d'una amiga i a l'altura del Mestalla, un home amb el què em vaig creuar em va tocar una mamella. Sense intercanviar paraula.

Quan vaig treballar a l'escola del meu poble vaig tenir una relació amb un company de feina que va aconseguir que deixés d'anar amb les amigues, que deixés d'anar amb la banda a tocar, que no anigués a veure a ma mare. Quan vaig decidir posar fi, ell va decidir que era el principi per a ell. I m'esperava a la porta de l'aula per dir-me, dia sí i dia també que m'estimava i que ho sentia, després de dir-me lo guarra que era. Aparcava a la porta de ma casa. Eixia pel meu poble, anava als llocs on anava jo, molestava a les meues amistats, feia carasses als meus pares quan se'ls creuava pel carrer. Vaig estar un estiu sense eixir de casa sola. Vaig triar altre centre per al cus següent.

Ell segueix allí.

I me'n deixe moltes, de situacions semblants. 

Així que no digueu que el feminisme és el contrari del masclisme. Jo sóc feminista i no vull res d'això per a cap home. 

El que passa és que tenen por, els masclistes. Por de que volguem fer amb ells el que ells porten fent amb nosaltres durant tota la vida.

El futur serà feminista.

O  no serà.