"O tal vez ese viento..."

 6 d'agost de 2021

Fa temps que no escolte Sabina, ni Loquillo. I, si vos sóc sincera, m'he posat una de les meues llistes de reproducció de Sabina ara mateix, i no em trobe. L'estiu que vaig estar treballant a Tabarca em vaig emportar un reproductor mp3 amb música i crec que no hi havia res més que Sabina. Tabarca és una illa xicoteta, i viure i conviure tres mesos allà amb les mateixes persones, sense més escapatòria que el mar, fan necessari alguna via d'eixida. La meua eren els auriculars, Sabina i el "Puerto Viejo". Soles. La companyia era espectacular, però l'espai era reduït. Era necessaria la soledat, de tant en tant. 

Ser mare és oblidar-te de tu mateixa i dedicar-te a la resta del món. És una crisis d'identitat brutal, i si no eres capaç de veure més enllà, de tenir visió de futur, la desil·lusió pot ser enorme. És una contradicció diària en la que vint-i-cinc vegades al dia vas de "com vos puc estimar tant?" a "en quin mal moment vaig decidir açò...".

Som moltes les qui, després de ser mares, ens tallem els cabells. Cabells de mare, en diem. Des de fora pensava que era per comoditat, perquè els xiquets són mocs, baves i poc temps per cuidar-se els cabells. I és possible que, en el cas de altres mares, haja sigut per això. En el meu cas, tota crisi comporta una retallada de cabells. I sí, estic en crisi.

I tal volta per això em costa escoltar la música que abans escoltava. Perquè les cançons són records. I sí, trobe a faltar la llibertat i la incertesa que em donava València, la joventut que tenia en Tabarca, els viatges, gitar-me borratxa i alçar-me ressacosa, anar a dormir sense cap patiment al cap.

Res no és idíl·lic en la maternitat, i jo he hagut de parar tres vegades d'escriure, per poder atendre les criatures. No es pot ficar pressa a la inspiració. I haver d'ordenar els pensament i plasmar-los amb rapidesa, per si les xiquetes reclamen, no és una bona forma d'escriure. 

Cala més el que es veu a casa que el que s'explica. I m'agradaria que les meues filles em veren gaudir de la música, que entengueren que sa mare seu a llegir, a escriure i a continuar estudiant, perquè li agrada saber i perquè la formació és la millor forma de ser independent. Ara, però, només tinc temps per canviar panyals, donar pit i arreglar la casa. Imagine que encara és pronte per a la resta.

I quan tinc cinc minuts al dia, són tantes les coses que voldria fer per mi, que no puc fer res. Què m'agradaria fer ara? Estar soles a casa (encara no he estat a soles en la casa nova que ens hem comprat), engegar el tocadiscs, seure en bragues al piso, beure una copa de vi blanc ben fresquet, reposar el cap al sofà i deixar passar la vesprada. 


"O tal vez ese viento...que te arranca del aburrimiento...y te deja abrazada a una duda...en mitad de la calle y desnuda".

El fill que no he tingut ni tindré...

23 de juny de 2021

Recentment he llegit el llibre "Dos mujeres en Praga", de Juan José Millás. D'aquest llibre m'ha calat la teoria d'un dels protagonistes, que diu que estem formats per tot allò que no ha sigut en la nostra vida. El treball que no vam aconseguir, els amors amb els quals no ens vam casar, els fills/es que no vam tenir... No ho heu pensat, de vegades? Què hagués passat si hagues pujat en aquell tren? Podria ser ara una gran executiva, si no hagués abandonat aquell treball d'oficina... O els fills de la meua exparella podríen ser els meus fills. Podríem tenir diverses vides paral·leles construïdes a partir de totes eixes circumstàncies que no es van donar però que hagueren pogut donar-se. 

Així doncs, aquests últims dies pense en el fill que no he tingut. En defensa de Joana diré (per si llig açò algun dia) que em vaig emocionar més quan vaig saber el seu sexe que el d'Alexandra. Alexandra va ser la primera, més que emoció, el que hi havia era por. Amb Joana va ser diferent. Saber el seu sexe va ser molt emocionant per a mi al pensar que Alexandra tindria una germana, amiga i companya de vida (i baralles). Vos semblarà una ximpleria, però portant-se tan poc temps, em va agradar i alegrar que foren les dos xiquetes. 

Però com he dit, aquests dies pense en el fill que no he tingut (ni tindré). Un xiquet que vindria al món pel mes juliol, segurament. Tindria els cabells fins i marrons, els ulls foscos. Rebel, possiblement mogut i difícil en els primers anys d'escola, ni que dir amb el pavo a l'adolescència. Però bé, com qualsevol xicon als 16 anys, dels que no volen saber res de sa mare i es pensen que les portes tancades són el més important a la seua vida. Dels què, anys després, em buscaria per abraçar-me davant una mala època, tal volta una separació difícil o una feina complicada.

I direu: tot això també ho tindràs amb les teues filles. Clar, però les meues filles són i estan ací. Jo parle de Martí, Manel o Jaume, el fill que no he tingut ni tindré, els possibles noms del qual es van quedar triats i escrits en ambdós embarassos, per si fora xiquet.

Adéu, Campello...

21 de maig de 2021

En setembre de 2014 vaig arribar al que va ser el meu primer destí definitiu, després de bambar durant 5 anys, en els quals Conselleria em va deixar en estat "provisional", canviant d'escola cada any. A això cal sumar l'any de pràctiques, el curs que vaig estar d'interina... Van ser molts cursos previs de maletes i mudances i aquell destí definitiu on arribava em va saber a glòria. Quina il·lusió i quines ganes, tenir una classe per a mi i una continuïtat amb alumnes i famílies. 

Per aquells temps sonava molt a ma casa aquesta cançó de Quique González, que res té a veure amb el tema però que cada vegada que escolte em transporta d'una manera real a aquell any en el qual començava tot per a mi:

 "El sombrero pesa más que la cabeza, 

las ideas se pelean con las balas" .

Bé doncs, aquell curs em va costar la salut, una depresió, quasi deu quilos de pes, dos anys de pastilles, uns pocs més de teràpia, la meua relació de parella d'aquells temps (que ja arrastrava massa crisis, però aquell curs va ser la guinda), el meu amor propi, autoestima, dignitat i quasi la vida, he de dir.

No he vingut ací a fer justícia de cap tipus. No enumeraré les múltiples situacions d'assetjament, humiliació i crits de despatx a porta tancada, que van obligar a riscos laborals a prendre part. Ja vaig passar per eixe relat amb inspecció educativa, amb riscos lablorals i posteriorment amb els anys de teràpia que he tingut per davant i no és aquest l'objectiu d'aquest escrit. 

"Mis amigos no querían darse cuenta,

se creían que era alguno de mis dramas".

Vaig eixir d'aquella escola feta un drap, amb una comissió de serveis baix del braç gràcies a riscos laborals, que em permetia desplaçar-me del meu destí de forma "temporal", fins aconseguir el trasllat definitiu a altra escola. Un permís que m'ha durat 6 cursos i en els quals he conegut el millor equip de treball que podria haver conegut, al Servi Psicopedagògic Escolar d'Alacant. Vaig arribar a aquest nou equip amb por, com un gat escaldat, fugint de tots i implicant-me el mínim a nivell personal. He acabat tenint amigues i companyes que espere continuen estant en la meua vida per sempre. Vaig cometre molts errors aquell any de Campello. Sóc molt visceral, però no sóc mala persona. I crec que aquests 6 anys el meu karma m'ha recompensat amb un poder recuperar la il·lusió per la meua feina (i que aquesta siga respectada) acompanyada d'un equip espectacular del qual he aprés el què no està escrit.

"El misterio dura más que la certeza

y esos días yo bebía demasiado".

En tots estos anys he aprés que no sóc jo qui ha de repartir justícia. Crec que algunes de les persones que allà continuen tenen més problemes mentals que jo. Qui necessita trepitjar la resta per estar dalt no mereix ocupar el càrrec que ocupa. S'ha d'arribar dalt per mèrits propis i no a base de fer pols a qui tens al voltant. Però, lamentablement, sabem que és molta la gent incompetent que ocupa càrrecs directius o polítics. "Torres más altas han caído", em va dir la metgessa de riscos laborals, després d'animar-me a posar denúncia. "No estic ací per fer caure ningú, no sóc com elles", vaig contestar. En aquest cas, confie en què és el karma qui equilibra la balança al llarg de la vida. Jo no estaré ahí per veure-ho, però no m'importa. Sé que passarà. 

"Si ha sido solo pura coincidencia, 

te invito a un trago".

Hui he aconseguit el trasllat. Set cursos després puc sentir com acaba de tancar-se la ferida. Pensava que ho havia deixat tot enrere i no ha sigut fins que he vist el meu nom escrit amb la nova destinació adjudicada, que he pogut sentir tancar la porta dins meu.

"Bajos fondos, 

carne débil...

Ejércitos del rock rompiendo filas..."

Hui puc dir, per fí, adéu a El Campello. Set anys després puc respirar en pau, i vosaltres, si voleu, podreu recordar-me com aquella oliva amb prinyol...

...amagada entre les olives farcides, 

...com sempre vaig ser.

"Se fue dejando un rastro de confeti".

Benvinguda al món, Joana...

 10 de maig de 2021

Has vingut al món trencant esquemes, a través d'un part que esperàvem (perquè ja arribaves tard) però que no vam saber interpretar. Conforme van passar les hores posteriors em vaig preguntar sovint: "com no ho vas veure clar, que estaves de part?" Les experiències prèvies i sobre tot les experiències alienes que ens conten, ens condicionen de tal manera que sovint se'ns ennuvola la vista i no confiem en els senyals que el nostre cos ens està enviant. 

Perquè estaven ahí, els símptomes. Tots. Un darrere l'altre van anar venint i jo no vaig saber més que negar-ho tot. Quina saviesa té el nostre cos en el procés de l'embaràs i el part, i què poca importància li donem. Imagine que tot és conseqüència de molts anys de violència obstètrica que ens ha anat furtant el protagonisme. Perquè totes sabem parir, sense haver-ho fet mai. No ens cal que ens diguen com, només cal que ens deixeu fer. Els bebés saben nàixer, les dones saben parir. I no hi ha més misteri. 

Quin part ens vas obsequiar, filla. Difícilment s'oblida l'experiència del part (per molt que diguen que sí), i la teua ràpida arribada al món ens va sorprendre a tots. A mi em va deixar en shock les següents 24 hores, en les quals vaig estar interpretant, ara ja sí, i de forma tardia, tot el que havia anat succeïnt en les hores prèvies al teu naixement i posant-me les mans al cap, per no haver sabut llegir entre línies.

A banda de ràpid, vas venir al món plorant i cridant ben fort, vas ser d'eixos bebès que tot el món escolta nàixer, des de tota la planta de paritoris. Un bebè d'eixos que les parelles que estan en les sales contigües escolten plorar i posen cara, sense poder evitar un somriure al saber que al costat d'eixa paret acaba d'esdevindre la vida. 

Benvinguda al món, Joana.

El part també...

 21 de gener de 2021

A vosaltres no sé, a mi em falta l'aire. I no per estar en casa confinada, amb una panxa d'embaràs de 6 mesos i mig i una hora de sol d'hivern que pega de gaidó per la finestra de l'habitació. Em falta l'aire perquè necessite vore un poc més de sensatesa.

Em sent soles. No sé si vos passa, i no sé si és la pandèmia, l'embaràs, els canvis que estan per vindre o tot un poc mesclat. En l'altre embaràs ja vaig tenir la sensació de ser simplement un forn, un "has de menjar per dos, que ara has d'alimentar al bebè". Un "compte amb l'embarassada, deixeu que descanse, que ara el bebè és el més important". Un mirar-te a la panxa i no als ulls. Quan eres mare sents una anul·lació total. Però del que molta gent no s'adona quan fa certs comentaris, és que ja ens sentim anul·lades estant embarassades. Quan estàs embarassada i et pregunten "Com estàs?", no té res a veure amb tu, sino amb tu en relació amb el bebè que portes dins.

Es cuida poc la salut mental de les dones embarassades, i en un segon embaràs encara menys, perquè es dóna per fet que com que ja has passat per tot, ja no tens por. I que pots estar al 100% perquè estàs embarassada, no malalta. I perquè "ara ja saps el que és". I què voleu que vos diga...les pors són diferents, però ahí estan. 

Jo no necessite que em posen una estora per on vaig. Només necessite tranquil·litat, que no se m'exigisca una fortalesa perenne. Perquè estic embarassada, perquè la pandèmia i les hormones no ajuden, i perquè tinc una filla de 16 mesos que no para quieta. Jo no necessite que em cedisquen el seient a l'autobús. Necessite que entenguen que de vegades m'alce del llit a les 3 del matí. I passe la nit en blanc. I plore. Necessite temps per digerir els canvis laborals que estan per vindre, canvis que rep embarassada i en plena pandèmia, el que suposa una interpretació de major magnitud per a mi en aquests moments.  I com que no el tinc, el temps, voldria almenys poder prendre'm la llicència de posar-me histèrica i no haver de manternir la calma, pel bé de tots. El meu bé també hauria de comptar.

Perquè al final sembla que tot el que m'envolta és més important que jo. Tot el que envolta la meua salut mental pot ser ajornat. Els quefers i la rutina diària no poden ser ajornats. I així em veig en una espiral d'insomni i com he dit, amb altres pors que res tenen a veure amb el primer embaràs. I és que del primer embaràs i el primer part fa por no saber on vas i què suposa, fisicament. Del segon embaràs i part fa por que se't trenque l'ànima i no sigues capaç de reparar-la. 

Necessite creure que podré parir, perquè creieu-me si vos dic que el part depén 100% de la fortalesa mental de la dona. La fortalesa i preparació física ja la du de sèrie. 

Jo ara mateix no m'ho crec. I la falta de creença en una mateixa ho dificultat tot molt. 

El part també.