El part també...

 21 de gener de 2021

A vosaltres no sé, a mi em falta l'aire. I no per estar en casa confinada, amb una panxa d'embaràs de 6 mesos i mig i una hora de sol d'hivern que pega de gaidó per la finestra de l'habitació. Em falta l'aire perquè necessite vore un poc més de sensatesa.

Em sent soles. No sé si vos passa, i no sé si és la pandèmia, l'embaràs, els canvis que estan per vindre o tot un poc mesclat. En l'altre embaràs ja vaig tenir la sensació de ser simplement un forn, un "has de menjar per dos, que ara has d'alimentar al bebè". Un "compte amb l'embarassada, deixeu que descanse, que ara el bebè és el més important". Un mirar-te a la panxa i no als ulls. Quan eres mare sents una anul·lació total. Però del que molta gent no s'adona quan fa certs comentaris, és que ja ens sentim anul·lades estant embarassades. Quan estàs embarassada i et pregunten "Com estàs?", no té res a veure amb tu, sino amb tu en relació amb el bebè que portes dins.

Es cuida poc la salut mental de les dones embarassades, i en un segon embaràs encara menys, perquè es dóna per fet que com que ja has passat per tot, ja no tens por. I que pots estar al 100% perquè estàs embarassada, no malalta. I perquè "ara ja saps el que és". I què voleu que vos diga...les pors són diferents, però ahí estan. 

Jo no necessite que em posen una estora per on vaig. Només necessite tranquil·litat, que no se m'exigisca una fortalesa perenne. Perquè estic embarassada, perquè la pandèmia i les hormones no ajuden, i perquè tinc una filla de 16 mesos que no para quieta. Jo no necessite que em cedisquen el seient a l'autobús. Necessite que entenguen que de vegades m'alce del llit a les 3 del matí. I passe la nit en blanc. I plore. Necessite temps per digerir els canvis laborals que estan per vindre, canvis que rep embarassada i en plena pandèmia, el que suposa una interpretació de major magnitud per a mi en aquests moments.  I com que no el tinc, el temps, voldria almenys poder prendre'm la llicència de posar-me histèrica i no haver de manternir la calma, pel bé de tots. El meu bé també hauria de comptar.

Perquè al final sembla que tot el que m'envolta és més important que jo. Tot el que envolta la meua salut mental pot ser ajornat. Els quefers i la rutina diària no poden ser ajornats. I així em veig en una espiral d'insomni i com he dit, amb altres pors que res tenen a veure amb el primer embaràs. I és que del primer embaràs i el primer part fa por no saber on vas i què suposa, fisicament. Del segon embaràs i part fa por que se't trenque l'ànima i no sigues capaç de reparar-la. 

Necessite creure que podré parir, perquè creieu-me si vos dic que el part depén 100% de la fortalesa mental de la dona. La fortalesa i preparació física ja la du de sèrie. 

Jo ara mateix no m'ho crec. I la falta de creença en una mateixa ho dificultat tot molt. 

El part també.

3 comentarios:

Carol dijo...

Hermoso lo que escribes Sole. Por si te hace sentir un poquito mejor, yo me he sentido y aún me siento a veces sola. Me pasaba que luego de dormir a los peques no podía dormir, sentía que si me iba a la cama sin hacer nada para mi, y hablo de por ejemplo de cepillarme el pelo, o ponerme crema en las manos, o leer un libro. No era yo. Sentía que durante mis 24 horas del día los 7 días de la semana había hecho cosas para los demás pero no para mi, sentía que mi cuerpo no me pertenecía. Si lloraba el niño, mamá la teta. Pasas a ser la comida, el cobijo, la tranquilidad de los demás. Y yo...no me encontraba. Y lloraba y lloro porque aún no me encuentro. El camino es duro, la retribución es verlos felices. La retribución es esa manito que acaricia tu rostro o tu pelo, es su olorcito o sus ojitos que te transmiten un amor inmenso. Pero aún así cuesta recuperarse. Pero sabes tu puedes y podrás, de eso estoy segura, confía en ti y en tu fortaleza,no son momentos fáciles, como tu dices todo influye cuando estamos embarazadas, pero hay algo que tu tienes que te dará esa fuerza que necesitas para creer en ti. Es esa pequeña niña de 16 meses que nació de ti. Te mando un beso enorme. Y pienso en ustedes más de lo que imaginas. Besitos miles guapa.
Espero entiendas, no me expresó tan bonito como tu jajaja

Laia dijo...

Sole, no puc posar-me en el teu lloc, però puc entendre un trosset del que dius. Què difícil, joder. Intenta posar-te a tu per davant, que ja sé que és complicat amb una criatura de 16 mesos bambant tot el dia al teu voltant i més amb la situació que estem vivint, no poder tindre molta gent al voltant que t'ajude, etc. Però creu en tu, podràs parir!! Una abraçada molt forta i aixina llargueta, de les de deveres.

Sole dijo...

Laia i Carol, gràcies per les vostres paraules. Abraçada forta.