Adéu, Campello...

21 de maig de 2021

En setembre de 2014 vaig arribar al que va ser el meu primer destí definitiu, després de bambar durant 5 anys, en els quals Conselleria em va deixar en estat "provisional", canviant d'escola cada any. A això cal sumar l'any de pràctiques, el curs que vaig estar d'interina... Van ser molts cursos previs de maletes i mudances i aquell destí definitiu on arribava em va saber a glòria. Quina il·lusió i quines ganes, tenir una classe per a mi i una continuïtat amb alumnes i famílies. 

Per aquells temps sonava molt a ma casa aquesta cançó de Quique González, que res té a veure amb el tema però que cada vegada que escolte em transporta d'una manera real a aquell any en el qual començava tot per a mi:

 "El sombrero pesa más que la cabeza, 

las ideas se pelean con las balas" .

Bé doncs, aquell curs em va costar la salut, una depresió, quasi deu quilos de pes, dos anys de pastilles, uns pocs més de teràpia, la meua relació de parella d'aquells temps (que ja arrastrava massa crisis, però aquell curs va ser la guinda), el meu amor propi, autoestima, dignitat i quasi la vida, he de dir.

No he vingut ací a fer justícia de cap tipus. No enumeraré les múltiples situacions d'assetjament, humiliació i crits de despatx a porta tancada, que van obligar a riscos laborals a prendre part. Ja vaig passar per eixe relat amb inspecció educativa, amb riscos lablorals i posteriorment amb els anys de teràpia que he tingut per davant i no és aquest l'objectiu d'aquest escrit. 

"Mis amigos no querían darse cuenta,

se creían que era alguno de mis dramas".

Vaig eixir d'aquella escola feta un drap, amb una comissió de serveis baix del braç gràcies a riscos laborals, que em permetia desplaçar-me del meu destí de forma "temporal", fins aconseguir el trasllat definitiu a altra escola. Un permís que m'ha durat 6 cursos i en els quals he conegut el millor equip de treball que podria haver conegut, al Servi Psicopedagògic Escolar d'Alacant. Vaig arribar a aquest nou equip amb por, com un gat escaldat, fugint de tots i implicant-me el mínim a nivell personal. He acabat tenint amigues i companyes que espere continuen estant en la meua vida per sempre. Vaig cometre molts errors aquell any de Campello. Sóc molt visceral, però no sóc mala persona. I crec que aquests 6 anys el meu karma m'ha recompensat amb un poder recuperar la il·lusió per la meua feina (i que aquesta siga respectada) acompanyada d'un equip espectacular del qual he aprés el què no està escrit.

"El misterio dura más que la certeza

y esos días yo bebía demasiado".

En tots estos anys he aprés que no sóc jo qui ha de repartir justícia. Crec que algunes de les persones que allà continuen tenen més problemes mentals que jo. Qui necessita trepitjar la resta per estar dalt no mereix ocupar el càrrec que ocupa. S'ha d'arribar dalt per mèrits propis i no a base de fer pols a qui tens al voltant. Però, lamentablement, sabem que és molta la gent incompetent que ocupa càrrecs directius o polítics. "Torres más altas han caído", em va dir la metgessa de riscos laborals, després d'animar-me a posar denúncia. "No estic ací per fer caure ningú, no sóc com elles", vaig contestar. En aquest cas, confie en què és el karma qui equilibra la balança al llarg de la vida. Jo no estaré ahí per veure-ho, però no m'importa. Sé que passarà. 

"Si ha sido solo pura coincidencia, 

te invito a un trago".

Hui he aconseguit el trasllat. Set cursos després puc sentir com acaba de tancar-se la ferida. Pensava que ho havia deixat tot enrere i no ha sigut fins que he vist el meu nom escrit amb la nova destinació adjudicada, que he pogut sentir tancar la porta dins meu.

"Bajos fondos, 

carne débil...

Ejércitos del rock rompiendo filas..."

Hui puc dir, per fí, adéu a El Campello. Set anys després puc respirar en pau, i vosaltres, si voleu, podreu recordar-me com aquella oliva amb prinyol...

...amagada entre les olives farcides, 

...com sempre vaig ser.

"Se fue dejando un rastro de confeti".

Benvinguda al món, Joana...

 10 de maig de 2021

Has vingut al món trencant esquemes, a través d'un part que esperàvem (perquè ja arribaves tard) però que no vam saber interpretar. Conforme van passar les hores posteriors em vaig preguntar sovint: "com no ho vas veure clar, que estaves de part?" Les experiències prèvies i sobre tot les experiències alienes que ens conten, ens condicionen de tal manera que sovint se'ns ennuvola la vista i no confiem en els senyals que el nostre cos ens està enviant. 

Perquè estaven ahí, els símptomes. Tots. Un darrere l'altre van anar venint i jo no vaig saber més que negar-ho tot. Quina saviesa té el nostre cos en el procés de l'embaràs i el part, i què poca importància li donem. Imagine que tot és conseqüència de molts anys de violència obstètrica que ens ha anat furtant el protagonisme. Perquè totes sabem parir, sense haver-ho fet mai. No ens cal que ens diguen com, només cal que ens deixeu fer. Els bebés saben nàixer, les dones saben parir. I no hi ha més misteri. 

Quin part ens vas obsequiar, filla. Difícilment s'oblida l'experiència del part (per molt que diguen que sí), i la teua ràpida arribada al món ens va sorprendre a tots. A mi em va deixar en shock les següents 24 hores, en les quals vaig estar interpretant, ara ja sí, i de forma tardia, tot el que havia anat succeïnt en les hores prèvies al teu naixement i posant-me les mans al cap, per no haver sabut llegir entre línies.

A banda de ràpid, vas venir al món plorant i cridant ben fort, vas ser d'eixos bebès que tot el món escolta nàixer, des de tota la planta de paritoris. Un bebè d'eixos que les parelles que estan en les sales contigües escolten plorar i posen cara, sense poder evitar un somriure al saber que al costat d'eixa paret acaba d'esdevindre la vida. 

Benvinguda al món, Joana.